L’artista nord-americà Glenn Ligon va fer un perfil de les seves pròpies mans en neó dins un projecte inspirat per una pel·lícula no realitzada de Pier Paolo Pasolini. Veure aquesta peça dins l’exposició col·lectiva que Arco dedica a Félix González-Torres pot fer pensar en el contacte i la transmissió del VIH. O en no voler tocar algú per por de contagiar-se de qualsevol malaltia. En canvi, per als reis d’Espanya, que s’hi van aturar al davant només entrar a la fira per inaugurar-la oficialment, deuen representar unes mans obertes en senyal de benvinguda, malgrat que la seva arribada va coincidir amb la notícia de dos nous casos de coronavirus a Madrid.
Hi havia expectació per veure com es comportarien, i tot va transcórrer amb normalitat. La visita dels monarques a la galeria de Massimo i Francesca Minini es va interpretar com una mostra de suport a les galeries italianes arran de l’alarma pel Covid-19, però Francesca Minini ho va desmentir: «Ens han visitat perquè som una galeria d’art molt important. No ens han preguntat res del coronavirus». Sí que va ser més sentida la visita dels reis a l’estand de la galeria Joan Prats, on van ser rebuts per la galerista Patrícia de Muga, la seva germana Marta, també galerista, i la seva mare, per recordar i homenatjar el galerista Joan de Muga, que va morir al gener.
Com de contradictòria sembla la presència d’uns reis en una fira d’art contemporani. Curiosament, Felip VI i Letícia es van saltar el protocol i van entrar en una galeria que no estava en el recorregut inicial, la d’ Álvaro Alcázar. Ho van fer interessats per una màquina del temps de l’artista Juan Garaizabal coronada per un rellotge que va marxa enrere. La monarquia també sembla anacrònica perquè a poc a poc la paritat va arribant a la fira, com un senyal d’una igualtat creixent: enguany hi ha un 32% de dones artistes entre les 209 galeries de 30 països que participen a la fira, un 7% més que el 2019. El galerista José de la Mano té un estand exclusivament de dones artistes iberoamericanes dels anys 60 i 70, entre les quals hi ha Aurèlia Muñoz, i recorda el tracte injust que han patit moltes dones artistes. «Estem fent alguna cosa malament quan el MoMA compra obres d’Aurèlia Muñoz abans que els museus i els col·leccionistes espanyols», afirma José de la Mano.
La celebració d’Arco coincideix amb l’exposició que el MNAC dedica a aquesta artista amb motiu de la donació d’obres que van fer els seus hereus, i el Museu Reina Sofia li va comprar obra als anys 80. El reconeixement a aquestes dones ha avançat, però encara queda feina per fer: «Estem a anys llum del que va passar amb elles als anys 50 i 60. Moltes van deixar de treballar per cuidar els seus fills i unes altres no van ser reconegudes. Les que van continuar treballant són casos excepcionals», explica De la Mano. «Les institucions i les galeries hem de fer un mea culpa«, subratlla.
La memòria barcelonina llibertària d’una artista brasilera
Dos anys després de la polèmica de l’obra de Santiago Sierra, José de la Mano exposa una peça, la qual ha comprat la fundació de la galerista Helga d’Alvear, que mostra com es por fer art polític sobre Catalunya d’una altra manera: es tracta de Memòria de Barcelona, cinc díptics fotogràfics de l’artista brasilera Vera Barcellos. Els va realitzar durant els últims anys del franquisme i la Transició, i s’hi poden veure fotografies de grafits contestataris als quals va afegir fragments de lletres de cançons de Lluís Llach i Raimon. «Es va enamorar de la ciutat, i encara hi té una casa», recorda De la Mano.
A més d’Aurèlia Muñoz i Vera Chaves Barcellos, també porta obres d’Irene Buarque, Ana Buenaventura, Noemí Martínez i María Dorc. «Si no intervenim, la memòria de molts d’aquests artistes que van quedar en l’oblit es perdrà», lamenta De la Mano.
Tot i que no és tan mediàtica com Santiago Sierra, Ida Pisani torna a la fira amb una artista, Regina José Galindo, molt punyent, com es pot veure amb la fotografia d’un nu femení que té projectat al damunt la frase «Trenta violacions en només dos mesos». I l’última peça de l’artista, també exposada al mateix estand, és una bomba de rellotgeria sobre la utilització política de l’art per part del poder, la corrupció de la bellesa, i potser també els contagis i la contaminació: és un vídeo en què tres parelles ballen dins un quadrilàter de fang al ritme d’un vals de Strauss que va ser utilitzat pel Tercer Reich, aliens al fet que se’ls vagi embrutant la roba.
